Negacionisme, tecnologia i angoixa: com afrontem realment la crisi climàtica?
Hem parlat amb filòsofs i científics que fan una radiografia del perquè d’aquest immobilisme i fins i tot negació
Enllaç a altres textos de l’autor
Georgina Pujol
Periodista de Societat de TV3 especialitzada en crisi climàtica
Les temperatures de rècord d’aquest mes de juny, l’onada de calor tant atmosfèrica com marina, l’incendi de sisena generació de Lleida… són símptomes del que ja és evident per a tothom: l’escalfament global. I malgrat això, l’angoixa que ha pogut generar a molta gent, no es tradueix en consciència i acció.
Hem parlat amb filòsofs i científics que fan una radiografia del perquè d’aquest immobilisme, distracció i negació davant de la crisi ecosocial global. Els filòsofs Adrián Almazán i Jorge Riechmann ens interpel·len amb una mirada lúcida: som capaços d’afrontar el repte més important del nostre temps?
Tres formes de negació
Adrián Almazán, que és professor de filosofia a la Universitat Carlos IIl de Madrid i que aquesta setmana ha vingut a Barcelona per participar en el segon Congrés d’Humanitats Ecològiques, organitzat per la Universitat Pompeu Fabra, fa una anàlisi de les tres maneres de relacionar-se amb la crisi global.
Subratlla que les societats són molt complexes i que estan influïdes per ideologies, estratègies polítiques i econòmiques. Parla de tres nivells diferents de negació climàtica.
- La primera és la més activa, i en fa responsable a la indústria fòssil (com abans la del tabac), a qui s’atribueix haver treballat per sembrar desconcert.
«Hi ha una part de negació real, i no és d’estranyar. D’una banda, perquè les empreses saben que la crema de combustibles fòssils que els ha beneficiat havia de generar un canvi climàtic. I s’han esforçat sistemàticament durant dècades per generar confusió. Han creat fundacions contra els informes científics, lobbies comunicatius, per fer creure a la gent que això no era cert.»
Assegura que això també es barreja amb l’estupefacció de la gent a l’hora de pair que és precisament el nostre estil de vida el que està modificant el clima. I hi ha una base de votants, per exemple, de l’actual president dels Estats Units, Donald Trump, que continuen insistint a mantenir la perforació i la crema de combustibles fòssils.
- La segona, una mica més lleugera, és la de la tecnofantasia.
És a dir, fa referència al fet que no cal preocupar-se perquè la tecnologia ens solucionarà tots els problemes. Una idea que es troba en tot l’espectre polític i en molts àmbits de la societat. «I això és una irresponsabilitat encara més gran, que de nou és utilitzada per les elits. Per exemple, tens un personatge com Elon Musk, que planteja que no cal preocupar-se perquè, eventualment, si no, ens en anirem a viure a Mart fins i tot.»
Confiar en el fet que és qüestió de temps i que podrem continuar fent el mateix de sempre (sense reduir les emissions, els residus, la contaminació, etc.) és una il·lusió, segons els científics i experts. Almazán lamenta que aquest tipus de pensament té una base cultural molt gran i que no accepta que el planeta té uns recursos materials limitats.
- I per últim, hi ha els qui pensen que existeix una conspiració per generar artificialment l’emergència climàtica a través de la tecnologia.
Almazán exposa que hi ha elits que indueixen aquestes idees errònies per tal de satisfer els seus interessos econòmics. «Aquests grups veuen una oportunitat de negoci en el desastre, cosa que és dramàtica. I reflexiona sobre la paradoxa que hi ha persones que prefereixen creure que és una conspiració més que no pas que el nostre sistema econòmic i modus vivendi estiguin desregulant el clima.
Entre l’angoixa i «fer-nos càrrec de la terra en minúscula»
El filòsof també confia en el fet que cada vegada hi haurà més persones que passin a l’acció, que assumeixi que és responsabilitat de tothom frenar-ho. Tot i que també diu que aquesta fallada vital del planeta, amb multitud de crisis encadenades, fa que la gent se senti impotent i desencoratjada.
«Hi ha molta dificultat per pensar què puc fer amb tot això. I a molta gent això la porta, a vegades, al nihilisme, o fins i tot al cinisme, a negar-ho, a amagar-ho… o bé la pot portar a un patiment profund.» I emfatitza que és impossible salvar el planeta amb majúscules. És una tasca massa titànica per carregar-nos-la a les espatlles.
Però, en canvi, explica: «Sí que ens podem fer càrrec de la terra amb minúscules. És a dir, dels llocs on vivim, dels problemes que tenim més a prop, i fer-ho col·lectivament, d’alguna manera.»
Jorge Riechmann, professor de Filosofia de la Universitat Autònoma de Madrid, matemàtic i membre històric d’Ecologistes en Acció que també ha participat aquesta setmana en el segon Congrés d’Humanitats Ecològiques, organitzat per la Universitat Pompeu Fabra, està amoïnat per la consciència difusa de la crisi global.
Reflexiona sobre el fet que falta coneixement i ganes d’aprendre sobre el que està passant. I que probablement la societat no acaba d’entendre què significa l’increment d’un grau i mig de temperatura mitjana global des de l’era preindustrial. I emfatitza que un augment de tres o quatre graus més, a escala global, vol dir portar el planeta a un estat que els éssers humans no hem viscut mai.
«Ens estem jugant ser o no ser. Ens estem jugant l’habitabilitat de la Terra per als éssers com nosaltres. Aquesta és una part del problema. No acabem d’entendre què hi ha realment en joc. I no aconseguim situar bé les prioritats. Davant d’això, que és la realitat on ens trobem, estar pensant que el problema és si l’economia creix un 0,8 o un 2,3, o iniciar un procés de rearmament brutal, com està fent ara la Unió Europea, és un disbarat. No som capaços de fixar les prioritats com cal.»
«Fugir de la sensació d’hipernormalitat»
Riechmann remarca que hi ha dues paraules imprescindibles per entendre el comportament de la societat actual. ‘»Agnotologia», una disciplina que s’ocupa d’estudiar la producció deliberada de la ignorància, n’és una. «Ens trobem dins d’un ordre social que podem anomenar capitalisme caníbal en el qual hi ha sectors socials minoritaris, però molt poderosos, que tenen molt d’interès que no arribem a captar què és el que realment hi ha en joc, quines són les dinàmiques que estan en marxa. Es tracta de processos de difusió deliberada de la ignorància.»
S’indigna davant la constatació que les companyies petrolieres ja sabien als anys setanta, com s’ha demostrat en els darrers anys, quins efectes tindria continuar per aquesta via d’una societat addicta als combustibles fòssils. «I, tot i això, van triar guardar aquells estudis en un calaix per poder seguir amb el seu negoci. Estem, per desgràcia, massa atrapats en aquests negocis, dins d’un capitalisme profundament autodestructiu.»
I d’altra banda, rescata el concepte d'»hipernormalitat», creat per un historiador rus que va definir així l’estat de la població durant l’última etapa de la Unió Soviètica. D’una banda, hi havia molts senyals que indicaven que les coses no anaven bé i, d’altra banda, tothom feia com si aquella situació hagués de durar per sempre.
«Hi havia aquesta mena d’autoengany col·lectiu, aquesta actitud d'»això seguirà tal com està, sense més ni més. I quan tot allò s’ensorra, paradoxalment, ningú se sorprèn«.
Ell diu que actualment vivim aquest autoengany col·lectiu, pensant que tot continuarà com fins ara. «Abunden tota mena de signes, anàlisis, senyals i coneixements que ens indiquen que som societats sense futur i, tanmateix, actuem com si això pogués continuar sense més ni més. Hauríem de fugir, tant com puguem, d’aquesta hipernormalitat.»
Adrián y yo, a partir de 9 min. 30 s.: https://www.3cat.cat/3cat/telenoticies-migdia-03072025/video/6348347/
